El llaüt Cristina torna a la vida

Lost and Found

Formentera, 11 de setembre de 2024

El matí del dimarts passat, quan em dirigia a Es Ram minuts abans de la sortida del sol, amb la simple intenció de gravar un vídeo, mai vaig imaginar el que estava a punt de viure. En arribar a la zona on es troben amarrats els llaüts, el meu cor es va aturar en sec.

Allà, davant meu, es trobava el Cristina, el llaüt de Xicu Moliner que es va enfonsar el passat 14 d’agost. Estava descansant sobre les guies de fusta del seu varador. Increïble, gairebé impossible. Encara no puc descriure la barreja d’alegria, sorpresa, emoció i gratitud que em va deixar sense paraules en aquell precís instant.

Em vaig quedar paralitzat, incapaç de continuar parlant, les paraules atrapades a la gola, ofegades per les llàgrimes.
Aquell vaixell, que creíem perdut a les profunditats del mar des d’aquell fatídic 14 d’agost, ara reposava tranquil davant meu, impecable, com si el naufragi mai hagués succeït.

L’emoció va ser tan gran que vaig aturar la gravació perquè només plorava, com un nen, sense ser capaç d’articular paraula. Això no era un simple descobriment fruit de la casualitat; era quelcom que anava molt més enllà de la lògica.

La trucada que va desencadenar l’alegria

Encara en xoc, vaig treure el mòbil i vaig trucar a Xicu Moliner. Sabia que ell, com gairebé tots nosaltres, considerava extremadament difícil recuperar el seu vaixell per les dificultats que implicava trobar-lo en una àrea tan extensa de mar.
A les 7:36 del matí, la seva veu a l’altre costat del telèfon era d’incredulitat, d’un home que no podia entendre com la seva estimada Cristina havia tornat.

Estàs segur? Em preguntava abans de veure les fotos.

Quan a pocs minuts va arribar a Es Ram, la brillantor i l’emoció als seus ulls ho deien tot i ens vam fondre en una abraçada entre llàgrimes i rialles.
Immediatament vaig compartir les fotos del vaixell al grup de WhatsApp “Recerca Cristina”, un grup que s’havia creat per ajudar a Xicu després del seu naufragi, format per més de 200 persones.
El grup va esclatar en missatges d’alegria i sorpresa en veure Xicu somrient juntament amb el seu estimat llaüt Cristina.

Ningú sap res

El que més desconcerta d’aquesta tornada a la vida del llaüt Cristina és la manera en què va ocórrer. No hi havia senyals de qui o com ho van fer, ni notícies prèvies que ens avisessin.
El vaixell va aparèixer en perfecte estat, sense rastre aparent dels dies que va passar al fons del mar.

Els mitjans de comunicació de l’illa volien respostes a moltes preguntes: Qui? Com? Quan?

Però la veritat és que no conec, ni conec ningú que conegui, qui, com i quan va ser aquesta aparició del llaüt Cristina a Es Ram el dia 10 de setembre de 2024.

Només sé que Formentera, aquesta illa on quan algú que la necessita i la mereix demana ajuda, la resposta és sempre la mateixa.
Xicu Moliner és una persona que al llarg de la seva vida s’ha guanyat l’estima i la simpatia de tot aquell que el coneix.

En aquest cas, sens dubte, els seus amics s’han unit com ho van fer el dia del naufragi, però aquesta vegada embolcallats en una aura encara més gran de misteri. Si, qui hagi estat, ha escollit fer-ho d’aquesta manera, qui som la resta per no respectar aquesta decisió.

A mi, personalment, em va bé així, sense conèixer els seus noms. D’aquesta manera puc agrair a tots els que han format part de les tasques de recerca des del minut u, sigui quina sigui la repercussió final d’aquest esforç.
Estic segur que sense un treball en equip, el llaüt Cristina continuaria avui al fons del mar, somiant amb la retrobada.

Lost and Found

Abans de tot el que he relatat fins ara, el passat dijous 5 de setembre, vaig visitar Xicu Moliner a casa seva a La Mola juntament amb el meu bon amic Pepe den Jai.
Asseguts al porxo de casa seva, en Xicu ens va explicar en detall el terrible moment del naufragi: com el vent huracanat va aparèixer en qüestió de segons i el Cristina es va bolcar i enfonsar en qüestió de minuts.

Ens va mostrar amb emoció l’única peça del llaüt que va aconseguir salvar, un fragment de fusta anomenat curter, que es va convertir en la seva taula de salvació mentre deia una frase que em va quedar gravada: “Ai, Cristina… em vas abandonar“. Crec que no vaig ser l’únic al qual se li va escapar una llàgrima en sentir aquella frase.

Aquell dijous al migdia, Xicu portava una samarreta que, a primera vista, semblava no tenir cap rellevància. Però al llegir-la amb atenció, en Pepe no va poder evitar assenyalar l’estranyesa del missatge:

“LOST AND FOUND: It all comes in waves. We gotta learn to ride them.”

(Perdut i Trobat: Tot arriba en onades. Hem d’aprendre a cavalcar-les)

Intrigat, en Pepe li va preguntar a Xicu si li havien regalat la samarreta després de l’accident.
La resposta va ser desconcertant: “No, la tinc des de fa mesos, però no l’havia utilitzada fins avui.”

Xicu no parla anglès, i en traduir-li el missatge, l’ambient a l’habitació es va carregar d’un estrany simbolisme.
Era com si la samarreta mateixa ens hagués parlat: ell havia cavalcat les onades del seu destí el 14 d’agost, quan el temporal el va llençar al mar, però finalment va ser trobat gràcies al seu esforç agafat a un tros de fusta i a la perseverança i decisió dels seus amics.

El que cap dels tres no podia imaginar aquell dia és que, igual que Xicu va ser rescatat del mar pels seus veïns de Formentera, la seva estimada Cristina correria la mateixa sort. I que, encara que perduda al fons del mar, també seria trobada, sortint de les profunditats com un missatge d’esperança, orgull i unió dins de la comunitat de Formentera.

Una alegria en majúscules embolcallada en el misteri i l’anonimat dels qui van dur a terme el segon miracle en menys d’un mes ocorregut a les aigües de Formentera.