Formentera, 11 de juny de 2026
Avui escriuré un article viscut en primera persona, així que la notícia serà una mica diferent del que escric habitualment en aquest blog.
Ahir, a les 18:38 de la tarda, vaig obrir Instagram sense imaginar que estava a punt de viure una d’aquelles històries que fan especial la vida en una illa petita.
Entre els missatges privats en vaig trobar un de la Berta, una seguidora que cada any visita Formentera.
—Ramon, som a Es Caló i hi ha una família de balenes just davant de Can Rafalet. Impressionant.
La meva sorpresa no podia ser més gran.
Un grup de balenes avistat des de la costa? No és una cosa que passi cada dia a Formentera. De seguida vaig sentir unes ganes enormes d’anar-hi, però en aquell moment em resultava completament impossible moure’m.
Pocs segons després, la Berta m’enviava un vídeo en què es distingien clarament diversos bufs elevant-se en vertical sobre la mar. El vent bufava amb força en aquella zona de l’illa i l’aigua estava una mica moguda, però tot i així aquelles columnes de vapor eren inconfusibles.
A més, el mal estat de la mar explicava un altre detall poc habitual: no hi havia ni un sol iot fondejat en tota aquella zona de costa i, sens dubte, aquest detall va afavorir la presència d’aquests animals.
—Ara mateix es dirigeixen cap al nord, cap a Cala en Baster —em va dir la Berta.
Així que vaig fer una trucada. Vaig contactar amb el meu amic Jose Antonio Arribas.
Fotògraf professional, pilot de dron, submarinista i col·laborador habitual del centre de busseig Formentera Divers, a la Savina.
El vaig trucar per explicar-li què estava passant i suggerir-li que, si podia, s’acostés com més aviat millor a Cala en Baster.
Ni tan sols em va deixar acabar l’explicació.
—Soc aquí mateix gravant la família de rorquals.
La meva resposta va ser immediata.
—Doncs penjo i ja m’ho explicaràs més tard. Tan aviat com pugui hi vaig.
A les 20:07, finalment lliure i conduint en direcció a Cala en Baster, vaig rebre una trucada de Jose Antonio.
Em va explicar que ja abandonava la zona. Els rorquals havien estat massa lluny de la costa per acostar-s’hi amb el dron, però des dels penya-segats els havien pogut observar perfectament.
Cinc exemplars. Confirmat.
Cinc enormes rorquals fent una ruta d’alimentació entre Es Caló, Cala en Baster i els impressionants penya-segats de la Mola.
Vaig pensar aleshores en la magnitud dels animals que teníem a prop. Els rorquals comuns (Balaenoptera physalus) són els gegants de la Mediterrània i poden ser detectats a gran distància gràcies als seus característics bufs, visibles quan emergeixen per respirar.
Amb longituds que poden superar els vint metres i pesos propers a les setanta tones, són la segona espècie de balena més gran del món. S’alimenten recorrent grans extensions de mar a la recerca de bancs de peixos petits i concentracions de krill, filtrant milers de litres d’aigua amb les seves enormes barbes. Saber que cinc d’aquells colossos s’estaven alimentant sota els penya-segats de la Mola afegia una dimensió gairebé irreal al que estàvem vivint aquella tarda.
Mentre parlàvem em va indicar on havia de buscar-los.
—Ara mateix són per Punta de sa Creu. Mira amb els prismàtics en aquella direcció.
Però el millor del seu relat encara havia d’arribar.
Durant l’avistament havien pogut gravar diversos dels animals saltant fora de l’aigua. Saltant !!
Una cosa que ja elevava l’experiència a un altre nivell.
Més tard m’enviaria un vídeo per WhatsApp on, malgrat la distància, es podia apreciar clarament com diversos dels rorquals trencaven la superfície en espectaculars salts. Una imatge senzillament impressionant.
Durant aquella mateixa conversa, Jose Antonio em va explicar una cosa que em va fer somriure.
Entre les persones que s’havien reunit als penya-segats hi havia una parella amb qui va començar a parlar. Li van explicar que havien enviat un missatge a Ramón de 4mentera per avisar-lo de l’avistament. Com que jo no hi podia acudir immediatament, els va dir que avisaria un amic per intentar aconseguir imatges.
Jose Antonio no va trigar a respondre’ls.
—Doncs aquest amic dec ser jo, perquè en Ramón m’ha trucat fa una estona per explicar-m’ho.
Continuàvem parlant mentre jo conduïa cap a Cala en Baster quan em va descriure la parella.
—Van amb moto. Te’ls trobaràs sí o sí.
I, efectivament, uns segons després els vaig veure venir de cara pel camí estret asfaltat.
—Jose, penjo, que crec que els tenc just de cara.
Vaig començar a fer ràfegues amb els llums i a tocar el clàxon per cridar la seva atenció. Vaig aconseguir que s’aturessin i, en acostar-m’hi amb un somriure, vaig llançar la pregunta:
—Berta? Soc en Ramón de 4mentera.
I sí. Eren ells. La Berta i en Fernando.
Les persones que m’havien enviat la primera notícia dels rorquals. Les mateixes que poc després havien conegut Jose Antonio damunt dels penya-segats de Cala en Baster. Desconeguts units per una cosa tan poc freqüent com contemplar un grup de balenes des dels penya-segats de Formentera.
No sabria dir quant de temps vam estar allà parlant i rient, aturats al camí.
Els vaig agrair profundament que m’haguessin avisat.
Em van explicar que fa catorze anys que visiten Formentera. Que, com tants de nosaltres, estan enamorats d’aquesta illa, de les seves aigües i de la seva gent. I que els meus vídeos i publicacions els ajuden a mantenir-s’hi connectats durant la resta de l’any.
Confesso que aquests encontres fortuïts m’emocionen. Aquells moments en què la vida fa coincidir persones que, sense conèixer-se, comparteixen una mateixa manera de gaudir i entendre les coses.
Estic convençut que tornaré a trobar-me amb la Berta i en Fernando. Potser a Formentera. Potser a Sevilla. Perquè hi ha encontres que deixen de ser casuals des del mateix instant en què succeeixen.
Finalment vaig arribar a Cala en Baster. I allà, molt lluny, amb els prismàtics, vaig poder contemplar allò que feia gairebé dues hores que perseguia.
Cinc bufs elevant-se sobre l’horitzó.
Cinc rorquals sota els penya-segats de la Mola, a l’altura de Punta de sa Creu, exactament on Jose Antonio m’havia indicat.
No eren a prop. No els vaig poder fotografiar. No els vaig poder gravar. Però això ja era el de menys.
Perquè al final la història no anava únicament de cinc rorquals.
Anava d’una seguidora que va decidir avisar-me. D’un amic gravant un dels avistaments més espectaculars dels darrers anys. De dos desconeguts que van acabar convertint-se en coneguts al mig d’un camí. I de com, en una illa petita com Formentera, les persones continuen connectant-se d’una manera que cada vegada és més difícil de trobar en altres llocs.
Els rorquals van ser l’excusa. La veritable història va ser tot el que va passar al seu voltant.
Per a mi, aquestes són les històries que fan que Formentera sigui encara més especial.
Sóc Ramón Tur, qui està al darrere de tot el que s’escriu i es fotografia en aquesta web sobre Formentera.
Vaig descobrir l’illa el 1972 quan els meus pares, a bord de la mítica Joven Dolores, em van portar per primera vegada a passar uns dies de vacances des d’Eivissa i aquell va ser un amor a primera vista que, amb el pas del temps, s’ha reforçat fins a convertir Formentera en el meu lloc de residència des de fa molts anys.
Si ho desitges, pots seguir-me al perfil d’Instagram @4mentera.com_
