El meu eclipsi a Formentera

El (maleït) núvol

Formentera, 13 d’agost de 2026

Feia mesos que comptava els dies perquè arribés el 12 d’agost. I, dins d’aquella data, hi havia una hora especialment marcada al meu cap: les 20:33.
Mai no havia tingut l’oportunitat de viure un eclipsi total i aquesta vegada, a més, ho faria a Formentera, el lloc on soc més feliç. La combinació semblava difícil de millorar.

Tanmateix, des que el 2025 vaig començar a conèixer els detalls del fenomen, sabia que hi havia un risc important. La totalitat es produiria quan el Sol ja fos molt a prop de l’horitzó, tot just uns minuts abans de pondre’s, i durant l’estiu la humitat acostuma a acumular-se damunt del mar. Després de tants mesos pràcticament sense pluja, aquella possibilitat sempre era present.

Sabia que podia passar. Però a mesura que s’acostava el dia preferia pensar que tindríem sort, que la tarda es mantindria serena i que podríem veure sense obstacles un d’aquells moments que feia tant de temps que imaginava.

Aquest article d’avui al meu blog és el relat en primera persona de com vaig viure els dies previs a l’eclipsi, com vaig viure’n el moment central i com em sento després de l’experiència. Avui és un article absolutament personal i subjectiu.

Trobar el lloc adequat

Decidir des d’on observaria l’eclipsi no va ser fàcil.
Formentera es troba en un dels moments de més ocupació de l’any. Les carreteres són plenes de vehicles i les autoritats havien advertit de possibles problemes de trànsit a mesura que s’acostessin les hores de l’eclipsi. Per això no només buscava un lloc amb bones condicions per veure’l, sinó també un punt on poguéssim arribar sense gaires complicacions.

Durant uns quants dies vaig fer proves en diferents zones de Migjorn, però cap no em va acabar de convèncer. Havia esperat massa aquell moment i no volia acabar vivint-lo envoltat d’una multitud. Preferia alguna cosa més tranquil·la.
Uns dies abans em vaig acostar fins a Es Ram. Allà vaig coincidir amb el meu amic Xicu des Moliner, que era amb el seu llaüt, el Cristina. Vam passar una estona parlant de l’eclipsi i, com passa tantes vegades, també de moltes altres coses que no hi tenien res a veure.
El lloc té encant, però finalment també el vaig descartar. El camí d’accés és estret, no sabia quantes persones i cotxes s’hi podrien acabar aplegant i, a més, en aquelles dates el Sol no es pon directament sobre l’horitzó del mar.

Tampoc no em convencia la zona de ponent de Formentera. M’imaginava Cala Saona o Ses Illetes plenes de gent i allò era precisament el que intentava evitar.
A poc a poc, la resposta es va anar fent evident: La Mola.

Vaig trobar un tram de penya-segat amb una vista completament oberta cap a ponent. Des d’allà, el Sol acabaria desapareixent directament sobre el Mediterrani.
Si els núvols respectaven la tarda del dia 12, veuríem el Sol eclipsat enfonsar-se dins del mar. Era exactament el que buscava. Només quedava organitzar-me amb els amics amb qui compartiria l’experiència.

L’espera als penya-segats

Els primers del grup vam arribar al punt de trobada aproximadament una hora abans que es produís el primer contacte entre la Lluna i el Sol. D’entrada ens vam instal·lar sota l’ombra d’un pi, encara a uns 300 metres de la vora del penya-segat. Des d’allà teníem unes vistes magnífiques de Formentera i, mentre esperàvem la resta del grup, vam anar menjant unes figues acabades de collir.
L’hora va passar gairebé sense adonar-nos-en.

A poc a poc van començar a arribar altres grups de gent que, evidentment, havien arribat a la mateixa conclusió que jo i havien triat aquell lloc per contemplar l’eclipsi.
El més divertit era que coneixíem pràcticament tothom.
Veïns de La Mola, veïns d’Es Caló, persones amb qui et creues habitualment per l’illa. Ens saludàvem, intercanviàvem unes paraules, alguna broma. Allò tenia molt d’illa petita.
Era una d’aquelles escenes que em recordaven la Formentera dels mesos d’hivern, quan tot torna a la seva veritable dimensió i pràcticament tots sabem qui és qui.

Al nostre tram del penya-segat ens vam acabar aplegant uns cinc grups. Calculo que érem unes cinquanta persones. Hi havia prou espai per a tothom i cada grup va trobar el seu lloc. Davant nostre només hi havia mar i una caiguda d’uns setanta metres des del penya-segat.
L’escenari difícilment podia ser millor.

La Lluna va començar a cobrir el Sol

Cap a les 7:45 de la tarda vam començar a mirar més sovint a través de les ulleres especials. La imatge era espectacular.
La Lluna ja havia cobert aproximadament la meitat del Sol i aquella forma resultava molt més impressionant del que havia imaginat.
Com més avançava l’eclipsi, més expectació hi havia.
Cada minut ens acostava a l’instant que feia mesos que esperàvem.
Fins que va començar a passar exactament allò que tots temíem.

El Sol anava baixant cap a l’horitzó i, just en la seva trajectòria, va aparèixer una franja de núvols baixos i compactes.
Es van col·locar exactament allà on no havien de ser. De sobte vam deixar de veure l’eclipsi. Miràvem a través de les ulleres i no hi apareixia absolutament res.
Encara faltaven uns quatre minuts perquè comencés la totalitat i jo continuava convençut que es podia obrir alguna clariana.

No calia gaire. Una petita escletxa entre els núvols. Potser uns pocs segons. Només volia poder veure’l.
Però aquella escletxa no va arribar mai.

Darrere d’un núvol

A les 20:33 va passar.
El cel va començar a perdre llum d’una manera estranya.
No es va fer completament de nit. La sensació s’assemblava més a aquells minuts que precedeixen l’alba, quan encara és fosc però ja es comença a intuir una mica de claror.

La llum era tènue, gairebé irreal.
Tots sabíem perfectament què estava passant a l’altra banda d’aquell núvol. L’eclipsi havia arribat a la totalitat. Però nosaltres no el podíem veure. Va durar molt poc.
Menys d’un minut després, la claror va començar a augmentar de nou. El Sol continuava molt baix i seguia amagat, però ja es notava que aquell instant que havíem anat a buscar s’havia acabat. Ens l’havíem perdut.

Era el moment que feia mesos que imaginava. El meu primer eclipsi total. A Formentera. Envoltat d’amics. En un lloc que havíem triat precisament per poder contemplar-lo sobre el Mediterrani.
I finalment no va poder ser.

El Sol va reaparèixer

Malgrat la decepció, ningú no tenia gaire pressa per marxar.
Des de dalt del penya-segat podíem veure que el núvol no arribava fins a l’horitzó. Semblava evident que, si ens hi quedàvem uns minuts més, el Sol acabaria apareixent de nou abans de pondre’s.
I això va ser exactament el que va passar.

El Sol va tornar a sortir per sota dels núvols encara parcialment cobert per la Lluna. Els dos astres semblaven haver-se convertit gairebé en un de sol.
El que va aparèixer davant nostre va ser una mena de mitja lluna de foc que baixava lentament cap al Mediterrani.
Durant alguns instants, aquella forma semblava fins i tot l’aleta d’un tauró incandescent gegantí avançant per l’horitzó abans de desaparèixer.

Era una imatge completament diferent de qualsevol posta de sol que hagués vist abans. A poc a poc, el Sol i la Lluna van continuar baixant junts.
Fins que van acabar desapareixent al mateix temps dins del mar.

Una tarda difícil d’oblidar

Quan penso en aquella tarda, em costa decidir si al final vam tenir sort o no.
D’una banda, havíem triat un lloc espectacular. Havíem passat unes quantes hores amb amics i veïns, havíem seguit bona part de l’eclipsi i vam acabar veient una posta de sol que segurament no tornarem a contemplar mai de la mateixa manera.
Estic convençut que d’aquí a molts anys continuarem parlant d’aquella tarda als penya-segats de La Mola.

Així que, en certa manera, sí. Va ser una experiència especial.
Però, en el fons, no.
Perquè precisament allò que havíem anat a buscar, la totalitat de l’eclipsi, va passar amagada darrere d’un núvol.

Mentre nosaltres miràvem una massa grisa situada sobre l’horitzó, sabíem que en molts altres llocs dins de la franja de totalitat hi havia persones contemplant directament allò que nosaltres només podíem imaginar.
I això em va entristir.

Havien estat mesos esperant aquella data, pensant des d’on veure’l, buscant el lloc adequat i imaginant una vegada i una altra com serien aquells segons.
Ho vam tenir davant nostre. Però no ho vam poder veure. Va ser una llàstima.
Quan d’aquí a uns anys pensi en l’eclipsi del 12 d’agost a Formentera, segurament recordaré moltes coses: els amics, les figues sota el pi, els veïns caminant cap al penya-segat, aquella llum tan estranya i el Sol convertit en una mitja lluna de foc abans de desaparèixer dins del Mediterrani.

Però segur que també recordaré l’eclipsi que era allà i que un (maleït) núvol no ens va deixar veure.